Fa uns vuit anys, quan estava fent el curs de meditació, amb Carlos Murciego, era el septembre de 2016, vaig seguir amb Integraació, vaig tenir per tutor a Agustín Ollero.
Va ser Agustín que em va facilitar la pel·licula "la Cabaña". Va ser l'impuls de fer un pas més endavant. que es va tancar pel l'octubre del 2017 i el november del mateix any engegàvem la Facilitació del Perdó que s'enllestia el juny del 2018,
No recordo com va anar que el juny de 2019 tancavem Expressio, fet amb en Jorge Lomar.
Avui puc resumir el treball fet amb la "Escuela para el perdón no dual" amb aquesta película de la ma del dolor del protagonista vaig començar a permtetre'm perdonar-me amb la confiança que mai estava sola, ni que el meu aprop no hi veies ningú.
Antoni Maria Marcet i Poal 
Juntament amb d’altres companys, inicià (1906) la “Revista Montserratina”, de la qual fou redactor i administrador. El 1907 passà a Roma, on exercí càrrecs de govern en la congregació benedictina de Subiaco. Elegit coadjutor de l’abat Deàs (1912), rebé la benedicció abacial el 1913. Promogué l’ús del català com a llengua de relació dins el monestir i impulsà la cultura dels seus monjos i la renovació de la vida monàstica; creà pràcticament l’actual biblioteca del monestir, contribuí eficaçment en la reconstrucció material del santuari, amb la col·laboració de Puig i Cadafalch, i en millorà els accessos, amb la construcció dels aeris. Amb la col·laboració de Bonaventura Ubach, Gregori Sunyol, Anselm Albareda i d’altres, féu possible l’aparició de la Bíblia de Montserrat, de “Vida Cristiana”, d’“Analecta Montserratensia” i d’altres publicacions, i restaurà la impremta del monestir.
Patrocinà el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, que suposà per a l’església catalana un revifament de la litúrgia i un entroncament amb els corrents innovadors centreeuropeus de l’època. Les seves actituds, obertes i arrelades a la terra, li valgueren nombrosos problemes durant la Dictadura de Primo de Rivera. Celebrà el novè centenari de la fundació del monestir (1931) amb actes religiosos i culturals notables; inaugurà els museus i restaurà l’església romànica de Santa Cecília. Durant la República mantingué bones relacions amb el govern de la Generalitat. La guerra de 1936-39 li suposà la dispersió de la comunitat i la mort de vint-i-cinc dels seus membres. Durant la tardor del 1937 es reuní amb alguns dels seus monjos al balneari de Belascoain (Navarra), on improvisaren un petit monestir.
Retornà més endavant a Montserrat, on inicià la
recuperació segons les possibilitats d’aleshores. Fou visitador de la província
espanyola de la congregació benedictina de Subiaco (1927-43). Debilitat pels
anys de treball i pel sofriment, reduí les seves activitats, sobretot
públiques, i demanà un coadjutor; la comunitat elegí Aureli Maria Escarré i
Jané (1941). El seu cos reposa a la cripta de la basílica montserratina, en un
sarcòfag esculpit per Joan Rebull (1951).
Aureli Maria Escarré i Jané
El 1965, per pressions polítiques del govern, es veié obligat a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone, prop de Milà. El 1966 hagué de renunciar el títol d’abat de Montserrat. Malalt de mort, l’abat Cassià Just el portà a Barcelona. El seu enterrament a Montserrat reuní entorn de la seva personalitat les creences i les ideologies més diverses.
Joan Just i Riba
Treballà la composició amb Cristòfor Taltabull (1954-55). Amplià a París els coneixements d’orgue amb André Marchal i Norbert Dufourcq i treballà la composició amb André Jolivet (1955-56).
Seguí la línia de l’abat Escarré, defensant els drets humans i la personalitat catalana, tot mantenint la projecció nacional i internacional de Montserrat, on vetllà per mantenir una bona convivència. Socialment manifestà un tarannà obert manifestat públicament en diverses ocasions.
Asummpata Margarit i jo, més o menys l'any 1974
El Montserrat que la mare i jo hem viscut, comença amb l'Abad Cassià Just. Vam viure la transició de l'Abad Cassia a l'Abad Bardolet. La nostra visita anual a Montserrat que moltes vegades passava de ser un visita anual a ser una visita més sovintejada. Agost, novembre i març, coincidint amb l'agenda disponible del Pare Cassià- Aquest recull no ´te la intenció de ser històric, tals sols vull expresaar que és per a nosaltres Montserrat i com l'hem viscut. No hem volgut pas transmetre un missatge religios, només hem mostrat la nostra recerca serena del Crist i aquesta recerca s'ha configurat a prop dels monjos de Montserrat amb la comprensió de que el camí de recerca del Crist interior és compartit.
Del 1973 fins el 1986, coneixiem al Pare Abad Cassià Just per referències, de sobte l'agost del 1986 l'Abad estava davant nostre ens escoltava i em demanava ¿Montserrat qué és Crist per a tú? la meva resposat va ser impulsiva:-la vida que respiro Pare Cassià la força que em fa bategar el cor? Sempre més va estar a prop nostre. El Nosre cor va queda unit al Cor dels Monjos, només als monjos que preguen i ofereixne el seu treball a Déu. És tan senzill!
Va ser l'any 1984 que va comença aquest llarga mal són d'unes operacions que no han resolt res. La nostra fe ens tornava a impulsar a Montserrat. Sí a Montserrat es cultiva el silenci, aprens a escoltar, aprens a aquietar els teus arguments sense argument. Amb la segona operació de l'agost de 1986, va arribar l'incendi que de poc no destrueix la cova i el monestir.
Montserrat va rebre ajuda d'arreu per tal de recuperar-se, i es va recuperar. Jo també em vaig rebre ajuda i em vaig recuperar, vaig viure el primer Miracle del que hem sigut conscients a la nostra vida. ¿Senyor qué són els Miracles, perquè algunes vegades es poden realitzar i d'altres no? Les grans qüestions, els grans misteris.
Montserrat necessitava canvis en direcció al mont de l'empresa l'abad indicat per aquest canvi ja estava preparat´L'Abad Cassià Just va obrir en el reglament dels benedictins la possibilitat de renunciar a l'Abaciat en un temps prudencial. L'u d'abril de 1989 Sebastià Bardolet i Pujol rebia la Benediccio Abacial
Deixeu-me recordar a l'Arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany i Arnau, nomenat Cardenal el 1973, pel Paà Piu VI. Pel nostre sentir el millor Arquebisbe que ha tingut Barceolna, encara fins a dia d'avui 1 de septembre de 2024.
El 1964, elegit bisbe de Girona, inicià la renovació de certs aspectes de la pastoral. Fou promogut a l’arquebisbat de Barcelona (1971), on succeí el controvertit prelat Marcelo González Martín i féu una reestructuració moderada de l’arxidiòcesi. El 1973 fou ordenat cardenal. Publicà, entre d’altres obres, El voto de castidad en la ordenación sagrada (1952) i El diaconado y el celibato eclesiástico (1964) i un recull de les seves glosses a Full Dominical .
El 1990 renuncià a l’arquebisbat, on fou substituït per Ricard Maria Carles. L’any 1997 la Universitat Ramon Llull (URL), de la qual fou el principal impulsor, li reté homenatge i li concedí, a títol pòstum, la Medalla d’Or. L’any 1999, les seves despulles foren traslladades definitivament a la capella de la Mare de Déu de l’Alegria de la catedral de Barcelona, seguint el desig que havia expressat en vida.
Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la Mare de Déu de Montserrat.
L'Abad Bardolet acull "la renovació de la Flama de la Llengua" Febrer 1990
No em vull resistir a pujar aquest video que em recorda al Pare Daniel, el nostre Pare Daniel, el de les cantdes de les primeres hores de not d'estiu
" Adéu, Adéu!
El 24 de desembre de 1997, la mare i jo anàvem a Montserrat per passar-hi els nadals i sentir si podiem prendre la decisió d'un canvi en les nostres vides.
Avui puc resumir el treball fet amb la "Escuela para el perdón no dual" amb aquesta película de la ma del dolor del protagonista vaig començar a permtetre'm perdonar-me amb la confiança que mai estava sola, ni que el meu aprop no hi veies ningú.
Gracies per quest regal.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1878 — Montserrat, Monistrol de Montserrat, Bages, 1946) Monjo benedictí.
Entrà a l’escolania de Montserrat el 1886, i hi restà fins
el 1894. Ingressà després a la comunitat, professà el 1900 i fou ordenat a
Barcelona, el 1902
Juntament amb d’altres companys, inicià (1906) la “Revista Montserratina”, de la qual fou redactor i administrador. El 1907 passà a Roma, on exercí càrrecs de govern en la congregació benedictina de Subiaco. Elegit coadjutor de l’abat Deàs (1912), rebé la benedicció abacial el 1913. Promogué l’ús del català com a llengua de relació dins el monestir i impulsà la cultura dels seus monjos i la renovació de la vida monàstica; creà pràcticament l’actual biblioteca del monestir, contribuí eficaçment en la reconstrucció material del santuari, amb la col·laboració de Puig i Cadafalch, i en millorà els accessos, amb la construcció dels aeris. Amb la col·laboració de Bonaventura Ubach, Gregori Sunyol, Anselm Albareda i d’altres, féu possible l’aparició de la Bíblia de Montserrat, de “Vida Cristiana”, d’“Analecta Montserratensia” i d’altres publicacions, i restaurà la impremta del monestir.
Patrocinà el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, que suposà per a l’església catalana un revifament de la litúrgia i un entroncament amb els corrents innovadors centreeuropeus de l’època. Les seves actituds, obertes i arrelades a la terra, li valgueren nombrosos problemes durant la Dictadura de Primo de Rivera. Celebrà el novè centenari de la fundació del monestir (1931) amb actes religiosos i culturals notables; inaugurà els museus i restaurà l’església romànica de Santa Cecília. Durant la República mantingué bones relacions amb el govern de la Generalitat. La guerra de 1936-39 li suposà la dispersió de la comunitat i la mort de vint-i-cinc dels seus membres. Durant la tardor del 1937 es reuní amb alguns dels seus monjos al balneari de Belascoain (Navarra), on improvisaren un petit monestir.
enllaç a Enciclopèdia. cat Abad Marcet
Montserrat en la post-guerra
(l’Arboç, Baix Penedès, 15 d’abril de 1908 — Barcelona, 21
d’octubre de 1968)
Francesc de nom de fonts, ingressà al monestir de Montserrat
el 1923 i fou ordenat de sacerdot el 1933. Després del 19 de juliol de 1936
pogué passar a Itàlia, gràcies a la protecció de la Generalitat, en un vaixell
italià. El 1938 anà a Saragossa i, avançant-se alguns dies a les tropes del
govern de Burgos, al gener del 1939, fou un dels primers que retornà al
monestir de Montserrat i es donà ell mateix el títol de prior, la qual cosa
evità la intervenció d’un, ja nomenat, comissari eclesiàstic procedent de
Salamanca. 
Confirmat com a prior el mateix 1939 i abat coadjutor, per elecció
feta el 1941, de l’abat Marcet (a la mort del qual, el 1946 assumí elcàrrec com
a titular únic), ben aviat donaria impuls i un encuny molt personal a la
renovació de la comunitat: envià monjos a fer estudis a l’estranger i donà
suport decidit a les recerques en els camps de la litúrgia, de la Bíblia i de
la cultura en general. Home d’acció i de govern, més que no pas intel·lectual o
erudit, donà una gran empenta a les obres d’ampliació i de reconstrucció del
monestir i del santuari. 
Amb les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) marcà una fita decisiva cap al retrobament i la reconciliació dels catalans després de la guerra civil.
Féu possible l’existència de “Germinabit”, de “Serra d’Or”, de “Qüestions de Vida Cristiana” i de “Studia Monastica”, i acollí tota mena d’iniciatives, sense discriminacions. El seu estil d’eficàcia i de renovació, autoritari i magnificent, li creà, més d’un cop, problemes dins la comunitat.
Amb les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) marcà una fita decisiva cap al retrobament i la reconciliació dels catalans després de la guerra civil.
Féu possible l’existència de “Germinabit”, de “Serra d’Or”, de “Qüestions de Vida Cristiana” i de “Studia Monastica”, i acollí tota mena d’iniciatives, sense discriminacions. El seu estil d’eficàcia i de renovació, autoritari i magnificent, li creà, més d’un cop, problemes dins la comunitat.
Malgrat la seva bona relació inicial amb el govern, evolucionà cap a una postura crítica, l’expressió més esclatant de la qual foren unes declaracions a “Le Monde” (1963), d’oberta oposició amb les estructures polítiques de l’estat.
El 1965, per pressions polítiques del govern, es veié obligat a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone, prop de Milà. El 1966 hagué de renunciar el títol d’abat de Montserrat. Malalt de mort, l’abat Cassià Just el portà a Barcelona. El seu enterrament a Montserrat reuní entorn de la seva personalitat les creences i les ideologies més diverses.
Enllaç a Enciclopèdia.cat Dom Aureli Ma Escarrè
Escoltarem la Veu de l'Abad Escarrè, grabada el gener de 1968
El nostre Abad Cassià
(Barcelona, 22 d'agost de 1926 — Montserrat, Montserrat,
Bages, 12 de març de 2008)
Cassià Maria Just i Riba Abat de Montserrat (1966-1989), de
nom Joan.
Fill de Joan Just, compositor i pedagog, ingressà a l’Escolania de Montserrat (1939), on estudià música amb Anselm Ferrer i David Pujol, fou novici (1942), professà (1947) i fou ordenat sacerdot (1950). Cursà estudis superiors d’orgue sota el guiatge de Gregori Estrada (1943-50), i més tard, a l’Institut Pontifici de Música Sacra de Roma amb Ferruccio Vignanelli, on obtingué el magisteri d’orgue i la llicència en cant gregorià.
Treballà la composició amb Cristòfor Taltabull (1954-55). Amplià a París els coneixements d’orgue amb André Marchal i Norbert Dufourcq i treballà la composició amb André Jolivet (1955-56).
Organista, enregistrà Cinc passos, de Narcís Casanovas i
escriví composicions polifòniques, dues salves montserratines i alguns salms
monòdics per a la litúrgia.
El 1964 fou nomenat prior del monestir, i el 1966 abat en substitució d’Aureli Maria Escarré i Jané, càrrec que exercí fins el 1989, que fou rellevat per Sebastià Bardolet i Pujol.
Seguí la línia de l’abat Escarré, defensant els drets humans i la personalitat catalana, tot mantenint la projecció nacional i internacional de Montserrat, on vetllà per mantenir una bona convivència. Socialment manifestà un tarannà obert manifestat públicament en diverses ocasions.
El 1989 reprengué novament les activitats musicals
interrompudes per la tasca de govern del monestir, especialment la d’organista.
El 1991 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Aquest mateix any fou creada la Fundació Cassià Just per a la integració de persones marginades socialment i laboralment.
enllaç a Enciclopèdia.cat Cassia Just i Riba
El Montserrat que la mare i jo hem viscut, comença amb l'Abad Cassià Just. Vam viure la transició de l'Abad Cassia a l'Abad Bardolet. La nostra visita anual a Montserrat que moltes vegades passava de ser un visita anual a ser una visita més sovintejada. Agost, novembre i març, coincidint amb l'agenda disponible del Pare Cassià- Aquest recull no ´te la intenció de ser històric, tals sols vull expresaar que és per a nosaltres Montserrat i com l'hem viscut. No hem volgut pas transmetre un missatge religios, només hem mostrat la nostra recerca serena del Crist i aquesta recerca s'ha configurat a prop dels monjos de Montserrat amb la comprensió de que el camí de recerca del Crist interior és compartit.
Del 1973 fins el 1986, coneixiem al Pare Abad Cassià Just per referències, de sobte l'agost del 1986 l'Abad estava davant nostre ens escoltava i em demanava ¿Montserrat qué és Crist per a tú? la meva resposat va ser impulsiva:-la vida que respiro Pare Cassià la força que em fa bategar el cor? Sempre més va estar a prop nostre. El Nosre cor va queda unit al Cor dels Monjos, només als monjos que preguen i ofereixne el seu treball a Déu. És tan senzill!
Va ser l'any 1984 que va comença aquest llarga mal són d'unes operacions que no han resolt res. La nostra fe ens tornava a impulsar a Montserrat. Sí a Montserrat es cultiva el silenci, aprens a escoltar, aprens a aquietar els teus arguments sense argument. Amb la segona operació de l'agost de 1986, va arribar l'incendi que de poc no destrueix la cova i el monestir.
Montserrat va rebre ajuda d'arreu per tal de recuperar-se, i es va recuperar. Jo també em vaig rebre ajuda i em vaig recuperar, vaig viure el primer Miracle del que hem sigut conscients a la nostra vida. ¿Senyor qué són els Miracles, perquè algunes vegades es poden realitzar i d'altres no? Les grans qüestions, els grans misteris.
enllaç a Cor Perdonat 1984
Montserrat necessitava canvis en direcció al mont de l'empresa l'abad indicat per aquest canvi ja estava preparat´L'Abad Cassià Just va obrir en el reglament dels benedictins la possibilitat de renunciar a l'Abaciat en un temps prudencial. L'u d'abril de 1989 Sebastià Bardolet i Pujol rebia la Benediccio Abacial
Deixeu-me recordar a l'Arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany i Arnau, nomenat Cardenal el 1973, pel Paà Piu VI. Pel nostre sentir el millor Arquebisbe que ha tingut Barceolna, encara fins a dia d'avui 1 de septembre de 2024.
Narcís Jubany i Arnau
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1913 — Barcelona, 26 de
desembre de 1996)
Estudià al seminari de Barcelona i fou ordenat el 1939. Es doctorà en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma. Professor de dret canònic al seminari barceloní, fou viceconsiliari dels joves d’Acció Catòlica, canonge de Barcelona (1954) i bisbe auxiliar de Barcelona (1955).
El 1964, elegit bisbe de Girona, inicià la renovació de certs aspectes de la pastoral. Fou promogut a l’arquebisbat de Barcelona (1971), on succeí el controvertit prelat Marcelo González Martín i féu una reestructuració moderada de l’arxidiòcesi. El 1973 fou ordenat cardenal. Publicà, entre d’altres obres, El voto de castidad en la ordenación sagrada (1952) i El diaconado y el celibato eclesiástico (1964) i un recull de les seves glosses a Full Dominical .
El 1990 renuncià a l’arquebisbat, on fou substituït per Ricard Maria Carles. L’any 1997 la Universitat Ramon Llull (URL), de la qual fou el principal impulsor, li reté homenatge i li concedí, a títol pòstum, la Medalla d’Or. L’any 1999, les seves despulles foren traslladades definitivament a la capella de la Mare de Déu de l’Alegria de la catedral de Barcelona, seguint el desig que havia expressat en vida.
Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la Mare de Déu de Montserrat.
L’1 d’abril de 1989, el cardenal Jubany presidí la benedicció abacial del P. abat de Montserrat, Sebastià Bardolet. Aquell dia el cardenal Jubany deia: “Recordeu que sou abat, no solament d’un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d’aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l’ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes”.
enllaç al blogger "la Veritat us farà lliures"
L'Abad Sebastià Bardlet i Pujol
(Torelló, Osona,13 de març de 1934)
Abat de Montserrat.
Ordenat de sacerdot (1957), estudià tres anys al Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma, on obtingué el títol de mestre de cant gregorià i musicologia. De retorn al monestir, li fou encarregada la direcció coral dels monjos, i més tard fou prefecte de l’escolania durant nou anys. El 1977 l’abat Cassià Just el féu secretari particular seu i l’any següent el nomenà prior del monestir, càrrec que exercí fins el 1989, en què, per resignació de l’abat Just a l’abadiat, fou elegit pels monjos abat de Montserrat.
El seu abadiat es caracteritzà per la renovació de nombrosos edificis de
l’abadia, entre els quals la basílica del monestir (1996). El 1997 creà la
Fundació Abadia de Montserrat 2025 amb l’objecte de recaptar fons econòmics,
bàsicament en el si de la societat catalana, amb vista a restaurar el conjunt
arquitectònic de Montserrat i els serveis que s’hi ofereixen. Presentà la
renúncia com a abat de Montserrat a l’abril de l’any 2000 i fou substituït per
Josep Maria Soler i Canals. 
És en l'Abaciat de l'Abad Bardolet, que primerament s'actualitzarant les "Lleis del Patronat de la Muntanya"L'Abad Bardolet obre la porta a la modernització de la gestió econòmica.
El juliol de 1994 haurà d'enfrontar un altre incendi que gairebé destrueix el Monestir i pel decembre de 1995 tindrà aigua a dojo. Les inundacions van afectar tots es accessos.
Els monjos però sempre troben el camí de sortida.
Amb ell comença la restauració i millora dels edificis del Monestir i els accessos a la Muntanya. És en aquesta època que es crea el peatge per accdeir a la Muntanya en determinades hores. Es posen les bases que permeterant la recuperació del Cremallera. 
Diumenge 1 de septembre de 2024
Ara ésmoment de recuperar el nostre Montserrat.
Ara ésmoment de recuperar el nostre Montserrat.
El que vam viure la mare i jo, des de 1972 fisn el 2006, l'any que la mare es va acomiadar.
Son de "la colla del rom Cremat" En la primera quinzena d'agost més o menys, vam ser diveses families que ens hi trobàvem cada any. Normalment els `àvis hi feiene estada, en una cel·la gran, amb la mainada, els pares que trebalaven pujjaven i baixaven. Families de Girona, com esl Cardona, amb el seu fill Jaume que hi passave els tres mesos, fisn que el taller per a discapacitats on treballave recomençaven el curs. Les families Bois i els Escardivol, de Sant Boi del Llobregat, la familia Lacy, de Sabadell, En Joan i Antonia amb els seus fills. L'enric i famili, ells eren de Lloret. Els Riera-Rossel de Vilafranca, Unes germanes de Vilanova i Geltrú, eren enfermeres, no recordo el cognom. 
N'hi hagué més, però els que he deixat registrats són els que d'una manera o altre ens hem relacionat fins avui. Gent de casa i de Mare de Déu. Feia anys que gaudiem de les cantades que es eien les nits d'agost. Els grupos que venien a fer el curs de "direcció de cants litúrgics", en acabar de sopar es renunien a baix la plaça de les pageses o a les escles de l'antic hotel. En aquells anys, el monjo que ajuda el Pare Gregori Estrada era wel Pare Daniel Codina, i era ell qui sortia del monestir fins a les onze de kla nit per a reunir-nos en les cantades. Avis, joves, mainades i pares joves que no recordaven que estaven cansats. "Dins la fosca tot d'un, sobre el tronc d'un vell pi, s'enfilava la lluna com el punt d'una i"
N'hi hagué més, però els que he deixat registrats són els que d'una manera o altre ens hem relacionat fins avui. Gent de casa i de Mare de Déu. Feia anys que gaudiem de les cantades que es eien les nits d'agost. Els grupos que venien a fer el curs de "direcció de cants litúrgics", en acabar de sopar es renunien a baix la plaça de les pageses o a les escles de l'antic hotel. En aquells anys, el monjo que ajuda el Pare Gregori Estrada era wel Pare Daniel Codina, i era ell qui sortia del monestir fins a les onze de kla nit per a reunir-nos en les cantades. Avis, joves, mainades i pares joves que no recordaven que estaven cansats. "Dins la fosca tot d'un, sobre el tronc d'un vell pi, s'enfilava la lluna com el punt d'una i"
No em vull resistir a pujar aquest video que em recorda al Pare Daniel, el nostre Pare Daniel, el de les cantdes de les primeres hores de not d'estiu
Dies passats plens de vida i joia, també penúries, però sempre entregant a Deú el moments que és: així és la vida pels de casa. 
El 6 de novembre de 1982 el Sant Pare Joan Pau II, va visitar Espanya. El dia 6 va arribar a Barcelona i el dia 7 es va adreçar un dia a Montserrat, l'endemà a Barcelona i va marxar cap a Madrid on estigué potser un parell de dies. Montserrat es va vestir de gala per rebre'l, els prepartius van ésser exhaustius.
El dia 6 a la tarda la basílica ja va quedar plena i les places de l'entorn de la Basílica no s'hi cabia. La muntanya també va decidir obsequiar al Sant Pare i es va engal·lanar amb la boira més espesa que us podeu imaginar. No hi veies més enllà del teu propi nas. A mitja nit s'hi va sumar la pluja que no va parar fins ben entrada la nit del dia 7.
La visita del Sant Pare, pels monjos i els serveis d'assistència es va convertir en un mal són. Dels nostres coneguts de la "colla del Rom Crmat" hi havia la familia Riera i l'Escardivol. Elles dins la Basílica que s'hi van plantar a les sis de la tarda del dia 6, quan van obrir, perqué la boira era tant espesa que mullava com la pluja que va començar a caure al vespre. 
Els equips de servei i els de Creu Roja van haver d repartir mantes, i begudes calentes i atendres desmais i petits isgnes de congelació. El germà Andreu Soler i el germà Carles Solà no donaven l'abast dirigint els nois/noies de servei.
El 6 de novembre de 1982 el Sant Pare Joan Pau II, va visitar Espanya. El dia 6 va arribar a Barcelona i el dia 7 es va adreçar un dia a Montserrat, l'endemà a Barcelona i va marxar cap a Madrid on estigué potser un parell de dies. Montserrat es va vestir de gala per rebre'l, els prepartius van ésser exhaustius.
El dia 6 a la tarda la basílica ja va quedar plena i les places de l'entorn de la Basílica no s'hi cabia. La muntanya també va decidir obsequiar al Sant Pare i es va engal·lanar amb la boira més espesa que us podeu imaginar. No hi veies més enllà del teu propi nas. A mitja nit s'hi va sumar la pluja que no va parar fins ben entrada la nit del dia 7.
Els equips de servei i els de Creu Roja van haver d repartir mantes, i begudes calentes i atendres desmais i petits isgnes de congelació. El germà Andreu Soler i el germà Carles Solà no donaven l'abast dirigint els nois/noies de servei.
La mare i jo no hi erem, de fet neniem cap interés en la visita del Sant Pare.
Però a més és que jo vaig presentar un pneumonia que va acabar ingressant-e a la Residència de la Vall d'Hebrondel dia 12 fins el 20. Així vivm les visites del Sant Pare la Mare de Déu de Montserrat, la meva mare i jo.
Aquí veiem l¡Abad cassià pregant el costat del Sant Pare amb l'esperança que tot acabaria bé.
" Adéu, Adéu!
L'occident és tot en foc
i el jorn mor a poc a poc,
dins del bosc l'oreig suau
ens ve a dir adéu-siau.
Dormiu en pau!"
L'agost de 1992 va ser lúltim que ens vam enfilar a Sant Jeroni, que encara ens vam atrevir a pujar les dretes escales al mirador de Mossèn Cinto.
L'agost de 1993 serà l'últim que baixerem a la cova. Malgrat el suport del Pare Cassià m'he embrancat amb el coneixement d'espiritualitats boiroses. D'aquelles que quan més clar et diuen que és el camí, més l'entrebanca. La personalitat humana és dins teu, i ets tú qui tries a qui serveixes, a la teva personalitat o a Déu en el conjunt de germans que caminem junts.
L'agost de 1993 serà l'últim que baixerem a la cova. Malgrat el suport del Pare Cassià m'he embrancat amb el coneixement d'espiritualitats boiroses. D'aquelles que quan més clar et diuen que és el camí, més l'entrebanca. La personalitat humana és dins teu, i ets tú qui tries a qui serveixes, a la teva personalitat o a Déu en el conjunt de germans que caminem junts.
Hem volgut pujar la fotografia del tiet Jaume, quan ell va traspassar el 24 de decembre de 1990 el nostre cor va acabar de fer el buit. Per a la mare va ser con si li donguessin l'últim cop que podia rebre, per a mi un augment de la meva rebel#lia innata perquè no podia comprendre res del que estàvem vivint. 
El 23 juny de 1994 vam passar dues nits a Montserrat. Les revetlles a Montserrat ho arretglant tot.
El 23 juny de 1994 vam passar dues nits a Montserrat. Les revetlles a Montserrat ho arretglant tot.
El dia de Sant Joan amb la mare vam anar a la cova, encara vam poder saludar a Jaume i fer una xerradeta amb ell, ens acomiadem fins l'any vinent.
No hi haurà any vinent. La mare hi jo ens vam acomiadar de la cova aquell Sant Joan per sempre. 
Malgrat les meves moltes inquietuds l'agost de 1994 va passar uns cinc dies a Moantserrat, però no vam poder anar a la vova l'incendi del juliol havia dexat el camí molt mal més, i la cova gairebé era enderrocada. El Pare Jaume Badia ens ho explicava amb llagrimes els ulls. Per arreglar el camí i la cova calien molts diners i el Pare Jaume no pensva que la comunitat decidís arrerglar el camí i la cova. 
La restauració de la cova es va intetar l'any 1995, però de nou els iaguats de la tardor van provocar un nou esfondrement. L'any 1996, s'empr de nou la restauració i aquesta vegada es podrà dur a terme- El 19 de març de 1997, es poden inugurar les obres i el Pare Carles Gri hi celebra la primera missa, des d'aleshores fins avui resta oberta en els horaris convenients.En Jaume, que s'havia ocupat del petit kiosk que trobavem en arribar a la cova, va ser contracta per a srveis al Monestir fins assolir la jubilació.
La meva restauració va seguir una mica el camí de la cova. Entre l' agost de 1993 i el septembre de 1995 en van operar tres vegades.
enllaç a Wikipèdia "la Cova de Montserrat"
Una de genoll i les altres dues nous recnvis de pròtesis de maluc. També la mare va have des er operda d'intesti dues vegades de l'octubre al novembre de 1996.
Una de genoll i les altres dues nous recnvis de pròtesis de maluc. També la mare va have des er operda d'intesti dues vegades de l'octubre al novembre de 1996.
També vam alçar el front la pregària silent i constant, el sentiment de qué Déu no et deixa de la Seva Mà Misericoriosa, el sentiment de que som dones fetes de "Pare Nostres" 
El 29 d'agost de 1997, anavem a passar dues nits a les nostres cel·les de Montserrat. Ens vam trobar amb la triste notícia del traspàs del Pare Miquel Estradé, escriptor. La Pluma d'or de Montserrat. El verb del Pare Estradé és foc delc Cel baixat a la terra i fet monjo de Déu.
Miquel Estradé i Ciurana. Tarragona 11 de gener de 1920 - Montserrat 2 d'agost de 1997.
Dels molts llibres que va escriure, n'hi havia de molt sencills de llegir, eren escrtis per a nosaltres, per la gent de cor senzill que li calen poques paraules i molt clares. Per a la mare i jo un llibre de capçalera d'ell va ser "Pare Nostre"
Per primera vegada vam ser a la missa del comiat de l'any. Aleshore era una missa on hi havia poca gent, el 31 de desembre a les 10 de la nit fa fred a la Basílica de Montserrat. Per a la mare i per a mi, va er la Benedicció del Cel. El di u a la tarda tornàvem cap a casa una la inteció d'acceptar la proposta dels veins que volien tancar el sevei de porteria.
enllaç a 1998 Ara i Aquí
No hay comentarios:
Publicar un comentario