EL PARE BASILI, UNA PART DE LA MUNTANYA
Basili Mª Girbau, monjo, va néixer en 1925 a Barcelona,
ciutat en la qual va morir el 23 de desembre del 2003, als 78 anys després
d'una llarga i penosa malaltia.
De jove va cursar el batxillerat i, als 18 anys va sentir la
veu de Déu. Llavors se'n va anar a Montserrat, on va professar com monjo
benedictí a l'any 1945. Durant molts anys, es va dedicar a la investigació
bíblica i a la docència. I per a això, després d'estudiar en diversos països,
es va dedicar a recórrer les terres bíbliques, on va aprendre l'àrab i
l'hebreu. Després de recórrer mig món, a l'any 1973 va retornar a Montserrat on
va començar la seva vida eremítica, que només va interrompre uns anys, per a
viure en el monestir mallorquí de Benicanella i, en els dos últims anys de la
seva vida, per problemes de salut.
Durant gairebé 30 anys va viure a l'ermita de Santa Creu, a
una hora de camí del monestir. La seva ermita, estava tancada amb una vidriera,
habilitant un reduït espai amb un llit, una taula, dues cadires, un fogó de
gas, una prestatgeria amb llibres, una creu, un parell de retrats de Ramana
Maharshi, un savi hindú d'aquest segle, i un altar.
El pare Basili, era un enamorat del moment present. De caràcter senzill i afable, i alhora fort i directe, estimava l'amistat, tenia especial carisma per al tracte amb tot un estil juvenil molt particular en ell. Era transparent, exuberant, un xic teatral de vegades, per simple bon humor. I molt sensible. En la seva ermita va saber trobar l'espai i condicions necessàries per a la seva labor d'ajuda a totes les ànimes que se li acostaven... Quan algú li preguntava pel secret de la felicitat de la seva vida d'ermità, responia: «Viure. No es tracta de filosofar ni de fer grans discursos. Estàs aquí, que més vols? Respires. El teu cor batega. Què importa l'ahir? Què importa el dia després? Estàs aquí. Llavors riu, riu a rebentar. Tens l'indispensable. No et fa falta ni més ni menys. Aquesta filosofia de vida li feia estar sempre alegre. En el seu rostre de llarga i atapeïda barba, mai faltava un somriure. Perquè, com solia dir, «viu amb pau, silenci interior i despreniment». I la solitud? El pare Basili deia no conèixer-la. «La solitud habita en el cor. Jo no estic en solitud, per viure en una cova en plena muntanya. Si vius en plenitud no pots estar sol. Sols estan els que viuen en un d'aquests edificis anònims de les grans ciutats, envoltats de milers de persones, però enmig d'una terrible solitud». Durant anys, va acollir amb el cor obert a tots els que trucaven a la seva porta. En un temps com el nostre, que la gent en general ja no té temps per a atendre al seu pròxim, el P. Basili va viure totalment entregat a Déu i, precisament per això, totalment entregat a cada persona que venia a ell. Un bon monjo, i una bona persona.
2024-03-12 : 40 ANYS DEL RELLEU DEL BEAT FRANCESC CASTELLÓ A
MONTSERRAT
març 12, 2024
RAMON CUELLO: “EM FARIA IL.LUSIÓ PODER FER L’ESCULTURA QUE ENCARA NO TÉ A LLEIDA”
Jordi Curcó
Historiador i periodista
L’11 de març de 2001, avui fa 23 anys, el papa Joan Pau II beatificava a Roma el jove químic lleidatà Francesc Castelló, que morí màrtir a Lleida el 29 de setembre de 1936. Trenta vuit anys abans, el 2 d’0ctubre de 1983, s’han complert 40 anys, Montserrat inaugurava el darrer relleu amb el qual es completava l’ornamentació de la façana del monestir.
A la inauguració i benedicció del relleu montserratí, presidida per l’abat d’aleshores Cassià Maria Just, acudí una bona representació lleidatana, encapçalada pels les germanes del màrtir, la Maria i la Teresina Castelló Aleu, acompanyades pel bisbe de Lleida Ramon Malla i l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Narcís Jubany. Una enorme senyera penjava de la balconada on havia esta col·locat el relleu, mentre que una gran gentada omplia la plaça del santuari, per unir-se a l’esdeveniment en un ambient de festa i de catalanitat, en homenatge a dos extraordinaris cristians i catalans.
El relleu l’havia realitzat l’escultor Ramon Cuello i Riera, nascut a Barcelona el 1939 -el mateix any del martiri del beat Francesc- autor entre moltes altres obres de les imatges de la Mare de Déu i Sant Josep de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, guardonat l’any 2011 per la seva reputada producció artística, amb la Creu de Sant Jordi. L’artista va voler representar el beat Pere Tarrés i un jove al seu costat, que porta la palma del martiri a la seva mà esquerra, Francesc Castelló. Un jove químic treballador de la fàbrica CROS, que amb solament 22 anys d’edat morí màrtir al Cementiri de Lleida la matinada del 29 de setembre de 1936, per les seves conviccions religioses. Tots dos, un com a metge i capellà i l’altre com a jove laic, van ser destacats dirigents de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Cuello, que amb 85 anys continua en actiu com escultor, ens fa memòria des d’Esparraguera on resideix, de com i perquè li va arribar aquest encàrrec”…el motiu va ser la meva amistat amb l’abat Cassià Just i el P. Just, que coneixien molt bé els meus treballs. Em van dir que confiaven en mi i, en to de broma, que tenia el peix dins el cove. El fet és que la façana de Montserrat es va acabar amb la meva obra, que fou ben rebuda.”.
L’escultor explica que primer de tot li calgué conèixer qui eren els personatges de tanta vàlua, per estar a la façana de la basílica: “…em vaig adonar que eren d’un altíssim valor espiritual i lliçó per a tots els cristians, especialment pels fejocistes, la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Pel que fa al treball escultòric, primerament tenia que comprendre l’obra que ja hi havia a la façana dels escultors Joan Rebull i Núria Tortras, els dos ja traspassats. Tot era amor de Déu i el missatge que volia donar era d’entrega fins a donar la vida per amor a Crist”.
Cuello recorda el fet de que quan el monjos Romuald Díaz,
vicepostulador de la Casa de Beatificació de Castelló i el P. Just, a més
dels dirigents fejocistes d’aleshores li
van encarregar l’obra, ni Castelló ni Tarrés havien estat declarats beats: “És
evident que la beatificació de tots dos va posar més en valor el relleu que hi
ha a Montserrat. Quan hi pujo i m’hi acosto, sento una frisança de fervor.
Quaranta anys després, he de dir que em faria il·lusió i encara tinc forces,
poder fer l’escultura que encara no té a Lleida el beat Francesc, per a la
catedral o el lloc que s’escollís. Fa anys, amb ocasió d’una trobada que vaig
tenir a Lleida amb la germana del beat, la Teresina Castelló, vaig elaborar un
esbós que encara guardo i que finalment no es va materalitzar. S’apropa el vint
i cinc aniversari de la seva beatificació i seria una bona ocasió per a fer-la.
Aquí ho deixo…..”
No hay comentarios:
Publicar un comentario