Pere Casaldàliga, l'esperit de l'alliberament
Novembre del 1989, el mur de Berlín acabava de caure i nosaltres, un equip de Radiotelevisió Valenciana, ens disposàvem a cobrir la primera volta de les eleccions presidencials del Brasil en les que es presentava Luiz Inácio Lula da Silva pel Partido dos Trabalhadores (PT). Dues setmanes després entrevistàvem a Mario Vargas Llosa a sa casa de Malecón Paul Harris, en el barri de Miraflores a Lima. L'escriptor encapçalava el Movimiento Libertad i aspirava a guanyar i ocupar la presidència del Perú. Els dos candidats, el cel i la terra, van perdre finalment les dues eleccions presidencials.
El primer documental el vam dedicar al Brasil, el gegant sud-americà, ple de contrasts i diferències abismals econòmiques i culturals.
Des de Rio de Janeiro, luxe envoltat de faveles, on les persones viuen com les rates, vam viatjar fins a la capital Brasília, una ciutat que, quan va ser construïda, tot el material de construcció es llançava des dels avions militars en paracaigudes perquè estava totalment incomunicada amb la resta del país.
Un petit bimotor de deu places ens trasllada mil sis-cents quilòmetres en direcció al Mato Grosso do Sul, a la preamazònia. A mitjan camí, l'avioneta pren terra a Sao Miguel do Araguaia per a repostar combustible. Una hora més tard, el bimotor aterra en les pistes de fang i terra de Sao Fèlix do Araguaia, una ciutat al costat del riu Araguaia, cabalós i tèrbol, del color de la terra vermella, on naden els xiquets a contracorrent com si foren peixos.
La veu dels indis
És la pàtria triada pel religiós claretià, escriptor i poeta Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, 16 de febrer de 1928) per a viure i acabar els seus dies. Casaldàliga és el bisbe de la prelatura territorial de Sao Félix do Araguaia i ha estat sempre vinculat a la teologia de l'alliberament juntament amb Hélder Cámara i Leonardo Boff. La denominada Església Roja oposada al Vaticà durant dècades, a Sao Félix pren forma i maneres en la defensa dels indis Xingú i les seues terres i propietats. Amenaçat des de sempre pels terratinents que escripturen terres en mans dels indis des de temps immemorial, Casaldàliga ha estat amagat en diverses ocasions I contra la seua voluntat, pressionat pel seu entorn, per a evitar que el mataren.
Un motor d'oli de coco i de palma subministra energia a partir de les set del matí. Per a estalviar, a la nit es talla el subministre elèctric.
Pere Casaldàliga, un sant per als seus feligresos, viu amb un grup de religiosos d'ambdós sexes, en una casa d'adob del color del terra amb un jardí on no arriba a penes la llum per la frondositat de les plantes i els arbres. Sao Félix do Araguaia està ple de mangueiras, els arbres dels mangos que fan gairebé 40 metres d'alçària. L'aire és dolç ja que els mangos cauen a terra cíclicament com les campanes d'un rellotge. Els porcs, que van solts pels carrers, mengen aquesta fruita deliciosa que els endolceix la carn i que nosaltres acabarem avorrint.
Casaldàliga, com tots els dies, abandona l'auster palau arquebisbal i reparteix cartes per les cases de la població. Fa de carter, visita malalts, recomana el vot a l'esquerra i diu missa cada dia en una catedral on s'han d'apagar tots els llums perquè no entren tots els insectes que viuen a la terra. L'homilia aborrona inclús a un ateu, els indis canten en un portugués brasiler farcit de paraules indígenes autòctones, els músics i els insectes fent crac-crac en estavellar-se contra els feligresos, homes i dones que creuen fermament en aquest profeta que ve de la vella Europa.
Els poseiros, els treballadors de les terres històriques arrendades, exigeixen una profunda reforma agrària. Els terratinents adverteixen que si eixa reforma que defensa el padre Pedro arriba a consumar-se... ells trauran les armes al carrer per a defensar el patrimoni que ara els pertany i que, des de fa anys, ha estat arrabassat a la selva amazònica.
És dissabte i els indis carejàs abandonen el Bananal, una de les illes fluvials més grans del món. Travessen un dels dos ramals de l'Araguaia i venen a Sao Fèlix a oir missa i a emborratxar-se.
Treballen l'artesania de l'arc i la ploma, recol·lecten la fruita del mango i couen una ceràmica que repeteix incansablement el sexe masculí, com un déu supremacista de la selva amazònica. I reclamen l'autonomia per als 150.000 indis que encara queden en les selves del Brasil.
Cada any es cremava al Brasil una extensió equivalent a la península Ibèrica, l'especulació de la fusta, l'agricultura i la ramaderia es mengen pam a pam el pulmó més gran del planeta Terra.
La vida al poble del bisbe Casaldàliga és tranquil·la. L'activitat d'un dilluns comença amb una partida de billar i una calor insuportable. A mitjan vesprada, cada dia, plou de forma salvatge i fa que tots els animals reviscolen i orquestren una gran òpera de brunzits, brams, ululacions i renills.
Els colons europeus
A la farmàcia, un cartell recomana usar camisinhas per a les relacions sexuals.
Refugi de nazis, després de la II guerra mundial, molts fills i néts d'aquells fugitius són propietaris d'establiments que mantenen el reclam del nom de la botiga amb el nom germànic. Des d'una botiga de roba a una ferreteria.
El Brasil de Casaldàliga, ara governat i presidit pel capità del Costa Concòrdia, deu el seu nom toponímic als conqueridors castellans i portuguesos que en arribar a eixa terra la primera visió i albirar els boscos de flamboians, amb les flors vermelles enceses, els recordava el color del foc en brasa, el Brasil.
Pobresa muntada en bicicleta, calor humida, mosquits, mamao (papaia) i mangos.
És diumenge, Pere Casaldàliga escura els plats en una pica en el jardí rebel i assilvestrat de la casa acompanyat d'una religiosa vestida de seglar. En acabar, a peu, es dirigirà a la catedral, a l'església de vidres d'una policromia desigual i asimètrica. S'escolta el tam tam de les primeres pluges tropicals sobre els sostres de llanda i uralita.
Troncs de cedre sostenen el sostre d'aquest palau d'un déu terrenal. Els camperols exigeixen, amb crits i silencis, que la vida canvie i ho reclamen cantant al Pare Déu de l'Alliberament dels pobres, del Déu dels indis. Brasil pateix, pateix i es desvertebra.
Pere Casaldàliga i Pla, Pedro Casaldàliga com l'anomenen els indis, diu que té encara família a Catalunya i a Albal, a l'Horta Sud de València. Aquesta és la vida que ha elegit i aquesta és la terra on vol ser soterrat, la pàtria dels pobres, la pàtria dels desheretats, la pàtria en la qual vol que descansen els seus ossos, al costat de l'Araguaia, a deu mil quilòmetres del Vaticà, a prop de tots aquells que més ha amat.
enllaç a Nosaltres "la Veu"
No hay comentarios:
Publicar un comentario