Catalunya Religió dg. 10/02/2019
Pare Bernabé Dalmau
“Montserrat té els recursos humans i espirituals per remuntar la crisi present”
(Cristianisme al Segle XXI) Aquest dissabte l’Associació «Cristianisme al segle XXI» va organitzar la xerrada “Els grans abats de Montserrat i la seva acció en favor de la catalanitat” ja prevista en el calendari anual d'Espai Obert. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat i director de Documents d’Església, va ser el ponent de la Jornada a la sala d’actes de «Cristianisme i Justícia» de Barcelona. A més del repàs històric, el va pare Bernabé va tancar la xerrada amb un reflexió sobre el moment present que viu Montserrat, després d’haver-se denunciat el mal perpetrat per un dels membres de la seva comunitat. Aquesta és la seva aportació que va llegir literalment:
Hem repassat pinzellades de la història contemporània de més
d'un segle. Entorn de la figura dels abats de Montserrat he intentat il·lustrar
com l'actuació de cadascun d'ells ha esdevingut una aportació positiva a la
vida de Catalunya.
Si, segons la dita, darrere un gran home hi ha una gran
dona, no m'avergonyeixo de dir que darrere un gran abat hi ha una gran
comunitat. Al capdavall l'abat és elegit per la comunitat, la comunitat
afaiçona el seu futur abat, i l'abat porta endavant el destí individual i
col·lectiu deis monjos.
La història recent de Montserrat, marcada per gairebé mil
anys d'espiritualitat benedictina, s'ha desplegat al voltant del santuari de la
Mare de Déu que, en ser proclamada patrona de les diòcesis catalanes, ha
configurat també la catalanitat de la comunitat.
L'acció dels abats ha influït des de la responsabilitat
cristiana sobre molts aspectes del pensament i de l'acció de la societat
catalana. Però tant la projecció externa de cadascun dels abats com del treball
dels monjos no se sostindria únicament per ideals patriòtica, polítics o
culturals. L'aspiració noble del candidat a monjo no pot ser altra que la
recerca de Déu. Uns objectius merament cívics, no sobrenaturals, no permeten el
manteniment d'una vocació monàstica. Els monjos i també el monjo que és l'abat
té la seva trajectòria personal de creient, amb alts i baixos en la vida de fe,
i amb el seu delicat encaix en el teixit comunitari.
La Regla benedictina, amb el realisme que li ha permès una
extraordinària difusió durant catorze segles, ja preveu que la missió de l'abat
no és tirania sobre ànimes sanes sinó cura sobre ànimes malaltisses. Per això
les llums i les ombres conviuen en les persones dels monjos, i l'esmentat
encaix entre persona i comunitat provoca moments de crisi. Tots els abats que
he descrit han tingut moments crítics en la vida de comunitat. A vegades per
influx d'esdeveniments externs a la comunitat: eclesials, polítics, socials.
D'altres vegades ha produït crisi l'evolució de les idees que donen sentit a la
manera d'encarnar la vida monàstica en un moment determinat. També pot sacsejar
la comunitat el desgast de les persones o dels mètodes que fins aleshores
havien afavorit el creixement del teixit comunitari. A fi de comptes, a la
comunitat sempre li cal fer el discerniment per trobar la voluntat de Déu.
Montserrat és monestir, santuari i muntanya. Com diu Jesús,
«no es pot amagar una ciutat posada dalt d'una muntanya». Per això, tot el que
Montserrat diu o fa, amb encert o amb error, té una gran projecció. Aquests
dies la llum pública posa els focus en els innegables errors, per bé que també
caldria matisar que hi ha hagut canvi de paradigma al llarg de mig segle sobre
com enfocar el ministeri de pastor propi de qualsevol responsable eclesial. I
els ajustaments i les correccions són necessaris. Sense caure en justificacions
gratuïtes ni en triomfalismes ultrapassats que Montserrat no necessita, sí que
em veig amb cor d'afirmar humilment que la comunitat actual té, en la seva
pobresa, els recursos humans i espirituals per remuntar la crisi present que,
sigui dit de pas, ha cohesionat encara més els monjos del moment present, en la
seva pluralitat i en el seu ideal de fer entre tots el pla que Déu ens
suggereix. Pla que les diverses generacions han intentat aportar des de
Montserrat envers l'entorn català i universal que n'espera llum per als cors i
força per a viure.
«El present de Montserrat —escrivia recentment un periodista
que en vigílies de Nadal va entrevistar llargament sis monjos de diverses
promocions i responsabilitats comunitàries— és una oportunitat per explicar el
que és: una acollidora família de monjos amb una intensa vida intel·lectual i
espiritual, i amb una escolania que és un referent mundial, no només en el
terreny artístic, sinó també en l'acadèmic i personal. També pel que fa a la
seva transparència en tots els sentits... La societat catalana vol seguir
sentint-se orgullosa de Montserrat, pel qual hi ha un gran respecte i estima.
És un referent molt transversal, no sols entre els creients. A les portes del
mil·lenari, Montserrat té molt a oferir. No tinc cap dubte que d'aquesta
sotragada un cop més en sortirà enfortit» (I. Aragay, Ara, 3 febrer de 2019).
Els abats de Montserrat i la catalanitat
En la part històrica de l’exposició, Bernabé Dalmau va
defugir el tractament d’historiador i es presentà com un tastaolletes a l’hora
d’exposar el tema. Segons ell, potser hauria calgut parlar d’altres abats
començant des del segle XV, quan Montserrat assolí la independència de Ripoll
(1409), sota l’abadia del qual havia nascut per voluntat de l’abat Oliba, també
bisbe de Vic, l’any 1025, a partir de l’ermita de Santa Maria que havia donat
Guifré el Pilós l’any 880 o abans al monestir de Ripoll. Aviat, doncs, se
celebrarà el mil·lenari.
Però el seu discurs va abraçar només des de la restauració
de Montserrat, bandejant la destrucció, ocupació i el saqueig dels tresors i
l’incendi de Suchet durant la Guerra del francès l’any 1811 -si no hagués estat
fortificat, les tropes potser haurien passat de llarg-, i l’abandonament del
lloc pels monjos a causa de la desamortització de 1835, quan se suprimiren els
ordes religiosos masculins que no tinguessin finalitats socials com
l’ensenyament o la sanitat. De 1835 a 1844 no hi hagué cap monjo al Monestir,
ni ermitans ni preveres de vida contemplativa que hi havien fet estada. Els
monjos s’havien escampat i havien fet de sacerdots o i rectors de parròquies
arreu. Quan el 1844 es reobre el santuari i es reconstrueixen les capelles els
monjos no podien figurar jurídicament com a tals.
Començà aleshores a parlar dels abats en quatre etapes
històriques: la dels abats Miquel Muntadas i Romaní (1858-1885) i Josep Deàs i
Villa (1885-1913); la d’Antoni M. Marcet i Poal (1913-1946) i la d’Aureli M.
Escarré (1946-1966); la de Gabriel M. Brasó i Tulla, abat coadjutor
(1961-1966); i la dels darrers abats Cassià M. Just i Riba (1966-1989),
Sebastià Bardolet i Pujol (1989-2000), Josep M. Soler des del 2000.
Muntadas i Deàs
Presentà l’abat Muntades com un home tenaç, que va refer el
Santuari (recuperat per l’abat Blanch) per la seva devoció a la Mare de Déu,
més que no pas la vida monàstica, ja que no podien figurar com a monjos. Davant
la impossibilitat de renovar la congregació de Valladolid, uní el monestir a la
Congregació internacional de Subiaco el 1882 (encara hi pertany i n’han estat
superiors Brasó i d’altres monjos montserratins). El 1884, aconseguí de l’estat
el permís per a la instauració d’un noviciat. Fundà el «Seminario de misioneros
de ultramar» per enviar capellans a les colònies espanyoles.
El 1880, amb l’ajut de Jacint Verdaguer i homes tan
diferents com Jaume Collell i Fèlix Sardà i Salvany, organitzà les festes del
mil·lenari de la troballa de la Mare de Déu i la van fer el símbol de
Catalunya, participant del moviment de la Renaixença i amb molt ressò a la
premsa que euní al santuari milers de pelegrins. Encara el 1881 va assolir
fer-la patrona de les diòcesis de catalanes, Andorra i la Franja de ponent,
incloses (però no patrona de Catalunya, per susceptibilitats polítiques,
malgrat la inscripció «Patrona Catalauniae » (falsa) del cambril amb la imatge
de Lleó XIII amb l’abat. També aconseguí la celebració de la festa el darrer
diumenge d’abril, finalment fixada el dia 27, quan se celebrava el 8 de
setembre, i que el santuari fos considerat diocesà, nacional i internacional.
Va escriure diverses obres, entre les quals Montserrat. Su pasado, su presente
y su porvenir (1871), que, potser, encara no ha estat superada.
De l’abat Deàs, administrador o «majordom» en temps de
Muntadas, destacà la seva tasca constructora (acabà el Cambril i l’església,
edificà les cel·les de Nostra Senyora) i missionera. A Manila, on residí del
setembre de 1895 al març del 1897, bastí un Col·legi benedictí avui amb tres
campus i més de 6.000 alumnes, universitats incloses, de manera que es pot dir
que els benedictins tenen el col·legi més petit (el de l’Escolania
montserratina) i el més gran a les Filipines. No es pot dir pas, tanmateix, que
entengués gaire la catalanitat, vist que algunes vegades l’abat fins i tot es
dirigia als monjos en castellà «porque quedaba mejor».
Marcet, Escarré i Brasó
Ja de la segona tongada d’abats, destacà que Marcet, amb les
edificis refets -s’ajudà de col·laboradors com Puig i Cadafalch per la
reconstrucció material del santuari- es pogué dedicar més i millor a la
comunitat i a la tasca cultural i espiritual del monestir, ja que coneixia
monestirs europeus com l’alemany Mary Lag, ajudat per d’altres companys, als
quals es van poder dedicar a diferents especialitats. Entre aquests companys,
entre d’altres, destacaren Bonaventura Ubach, impulsor amb Gregori M. Sunyol, de
la Bíblia de Montserrat i del museu bíblic, amb compres que feia durant els
seus quaranta anys a Terra Santa i de professor a Roma (adquirí una pintura
sense saber que era un Caravaggio); Anselm Albareda, que Pius XI nomenà
Prefecte de la Biblioteca Vaticana, arribà a cardenal i és autor d’una Història
de Montserrat; Gregori M. Sunyol, promotor de la Biblioteca gràcies a donacions
i compres a particulars
Marcet promogué l'ús del català tant com a llengua de
relació dins el monestir com en la consideració del català com a llengua de
cultura habitual. L'any 1906 inicià Revista Montserratina restaurà la impremta
del monestir (1918) i impulsà diverses publicacions, com ara Analecta
Montserratensia. El 1915 patrocinà el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat,
que suposà per a l'església catalana un revifament de la litúrgia i un
apropament als corrents innovadors centreeuropeus de l'època.
Durant la primera Dictadura va saber jugar políticament
contra els decrets relacionats amb la predicació en català, la catequesi, la
llengua als seminaris i amb signes de denotaven progressisme i catalanitat com
els ornaments litúrgics, la pronúncia romana del llatí o l’impuls a
l’escolania. L'any 1931 celebrà el novè centenari de la fundació del monestir,
que coincidiren amb el cinquantenari de la coronació de Mare de Déu com a
patrona de Catalunya. Encara inaugurà els museus i restaurà l’església romànica
de Santa Cecília. La guerra civil (1936-39) significà un nou abandonament del
monestir. Sortosament, el Govern de Catalunya preservà Montserrat del saqueig i
la destrucció, tot i que a partir del 1937 s’emprà d’Hospital militar de
campanya. La guerra suposà 23 monjos morts, dels quals 20 han estat declarats
beats i 16 despulles d’aquests reposen a la cripta.
Arribats a aquest punt el conferenciant oferir dues
anècdote. Una, la seva cel·la actual coincideix amb l’habitació de la cuinera
del Comissari de la Generalitat, el qual, convençut de la destrucció final del
Monestir, en va fer una preciosa descripció detallada per escrit, que ha
publicat el pare Raguer. Dues, davant la brama que Franco volia donar el
monestir a alguna altre orde religiosa, Escarré, que havia aconseguit passar a
Itàlia, i dos monjos més, aconseguiren un permís a Saragossa per traslladar-se
a Montserrat, on arribaren el 27 de gener del 39, abans de les tropes
franquistes, de manera que van ser els monjos a rebre-les i no a l’inrevés,
vist que les autoritats militars arribaren un parell de dies després.
El 1941 Marcet demanà un coadjutor i la comunitat elegí
Aureli M. Escarré, que tenia 32 anys i seria el seu successor.
Escarré decidí renovar la comunitat enviant monjos a fer
estudis a l'estranger i donant suport decidit a les recerques en els camps de
la litúrgia, de la Bíblia i de la cultura en general. Alhora, després de
suprimir els vestits postissos de la imatge de la Verge i gràcies al pare
d’Albert Franquesa, Sagristà major, va promoure la cerimònia de l’entronització
de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d'abril de 1947, un dels primers actes de
reafirmació nacional, promogut per la comissió Abat Oliba. Eren temps, encara
de bones relacions amb Franco i la seva muller. Volia el major esplendor per a
l’abadia, recuperà el fons de la Biblioteca i aconseguí que els seus abats
poguessin portar solideu com els bisbes.
Es relacionà amb l’escoltisme de mossèn Batlle i el portà a
Montserrat. Va fer possible l'existència de publicacions catalanes com
Germinabit, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Studia Monastica -cosa que
el va fer topar sovint amb el ministre Fraga Iribarne- i acollí tota mena
d'iniciatives, cosa que el va anar fent xocar sovint amb el govern de Franco;
es va anar tornant catalanista i la seva postura crítica el convertí en un
símbol i representant de l'Església catalana. Gaudí d’un gran predicament fins
al punt que gosà comentar a Pau VI que el nomenament de Marcelo González per a
la diòcesi de Barcelona havia estat un error.
Des de 1961 Escarré tenia com a coadjutor l’abat Brasó. El
14 de novembre de 1963, unes declaracions seves publicades al diari francès Le
Monde, recolzades en l’encíclica Pacem in terris, on deia que el règim de
Franco estava allunyat de la doctrina social de l’Església, causaren furor. Hi
demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de
premsa, la fi del guerracivilisme i la defensa de la llengua catalana.
Pressionat perquè sortís de Catalunya des del 1965 residí al monestir de Viboldone.
L’any següent el govern l’obligà a renunciar al títol d’abat. Fou dut a morir a
Barcelona i està enterrat a Montserrat. El substituí l’abat Brasó, que també ho
fou de Subiaco, i que, per Dalmau, constituïa el tercer bloc de la història
dels abats. Destacà com a liturgista, arqueòleg i escriptor. Entre els seus
libres, Litúrgia i Esperitualitat, traduït a diversos idiomes. Va viatjar per
quasi tot el món. Fou designat membre de la Reforma de les Cerimònies Papals.
El 1969, Pau VI, el cridà a Roma perquè li dirigís els exercicis espirituals.
Els abats més recents
Cassià M. Just inicià el darrer bloc d’abats contemporanis.
Organista i gran director espiritual, continuà la línia d’Escarré i gosà
demanar a les jerarquies eclesiàstiques més obertura en la línia del Vaticà II.
Defensor acèrrim dels drets humans, s’enfrontà n diverses ocasions als
governadors civils de Barcelona i acollí la trobada d'intel·lectuals, artistes
i professionals l'any 1970 reunits en protesta al consell de guerra contra sis
militants d'ETA amenaçats de pena de mort (procés de Burgos). Dalmau explicà
que ell es trobava estudiant a Estrasburg i el Manifest dels intel·lectuals
arribà a les emissores i diaris francesos de tot tipus com Derrières Nouvelles
d’Alsace. Malgrat les crítiques de certs sectors, li sortí bé fins al punt de
rebre el recolzament del Papa mateix en demanar-li que Montserrat seguís
actuant com un gran centre d’acollida de tothom. L’abat va fer costat a
d’altres protestes antifranquistes com la Marxa per la Llibertat, a la família
de Salvador Puig Antich (1974) i a les vagues de fam de Lluis M. Xirinacs, una
de les quals, durant l’agonia de Franco, viscuda amb els Captaires de la Pau a
Montserrat mateix. Era un gran polític.
Durant el seu mandat, gràcies al nunci Dadaglio, s’aconseguí
que tots els bisbes de les diòcesis catalanes fossin catalans d’origen (ara
n’hi ha tres de valencians, un d’aragonès i un mallorquí) a més del document de
la conferència tarraconense Arrels cristianes de Catalunya (1985), on s’afirma
clarament que Catalunya és una nació, després del qual, els documents dels
bisbes catalans han passat del tot desapercebuts: en Al servei d’aquest poble
(2011), l’afirmació de la nació catalana va en una nota. Poc després va fer
unes declaracions criticant la postura de l'Església vers l'ús dels
anticonceptius, declarant-se'n partidari. També va demanar a les autoritats
catòliques una revisió de la postura social vers l’eutanàsa i l’homosexualitat.
El 1989 va renunciar al càrrec d'abat. Així i tot, va crear la Fundació Cassià
Just Recerca i Desenvolupament, que té per finalitat la integració social i
laboral de persones amb discapacitat intel·lectual (1991) i donà suport a Josep
Lluís Carod Rovira quan fou acusat d’haver mantingut conversacions amb ETA a
Perpinyà (2004).
El succeí, Sebastià Bardolet, un gran musicòleg, que també
fou elegit visitador general de la Congregació Benedictina de Subiaco, fins al
1996. Així i tot, més que cercar cap mena de projecció internacional, volia ser
un pare per a la comunitat. Participà al Concili provincial tarraconense,
iniciativa del bisbe Ramon Torrella, que pel sol fet de reunir durant set caps
de setmana 250 persones representatives suposà un gest important. El seu
abadiat es caracteritzà per la renovació de nombrosos edificis de l'abadia,
entre els quals la basílica del monestir, acabada el 1996. El 1997 creà la
Fundació Abadia de Montserrat 2025 per recaptar fons econòmic.
Bardolet renuncià i el 2000 per Josep M. Soler, conegut
entre els benedictins -és autor de nombroses obres de litúrgia, monaquisme i
espiritualitat-, però no pels mitjans d’informació, davant dels quals se’l
presentà com deixeble de Casaldàliga, com, de fet, ho havia estat a Sabadell.
Ha hagut de viure el desmembrament de la diòcesi de Barcelona i el nou encaix
del Monestir ala diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. És un gran treballador del
dia a dia, molt preocupat per complir la seva missió abacial en el procés que
viu el poble català.
Arribat a aquest punt el conferenciant volgué deixar clar
que l’objectiu del monjo és el seguiment de Jesús i que amb només objectius
cívics la vida monacal no seria possible d’aguantar-se, però volgué oferir i
explicar sis paràmetres o característques de fons que afavoreixen el
posicionament catalanista de Montserrat:
-l’arrelament al territori o vot d’estabilitat; es professa
per a un monestir particular. No és el mateix ser benedictí de Montserrat que
del Valle de los Caídos;
-la continuïtat de la comunitat: malgrat canvïin dirigents o
els monjos es formin a l’estranger, tothom sap que Montserrat té el mateix
esperit acollidor, de manera que pot rebre visites de líders de diferents
partits polítics o del Síndic de Greuges, com no fa gaires dies van acollir;
-el fet de tractar-se d’un grup nombrós (no tan com els
claretians o jesuïtes), però és sabut que té diferents línies de treball i és
fidel a la nació;
-el tarannà de cordialitat i llibertat interna i externa de
cara a la pastoral (internament els monjos poden disposar d’internet o de la
sala de Tv durant tot el dia, nit inclosa);
-el funcionament democràtic de la mateixa comunitat malgrat
la falta de democràcia eclesial ,que subratlla els valors comunitaris;
-la tradició d’alçada intel·lectual que allunya la comunitat
de qualsevol fonamentalisme.
enllaç a Miscel·lanea II
Patronat de la Muntanya de Montserrat
(Llei 10/89. Capítol 1. Article 4)
Quins Òrgans Integra?
(Llei 10/89. Capítol 3. Articles 10, 11 i 12)
En Quin Territori Actua?
El Patronat exerceix les seves competències dins del territori de la muntanya de Montserrat, que està delimitat de la manera següent:
La descripció dels límits s'efectua a partir del punt més occidental de l'àrea afectada, en el sentit de gir de les agulles d'un rellotge, tot seguint l'ordre de numeració del mapa.
El punt inicial és Castellferran o Castell de la Guàrdia, que té les coordenades geogràfiques següents, extretes del full 391 II (e 1:25.000) del mapa de l’Institut Geogràfic Nacional (Vol. fotogramètric 1973, 1ª edició, 1985): latitud 41' 36' 45" i longitud 1' 45' 52" i queda inclòs en el quadrant UTM CG 970075.
De Castellferran continua en direcció N (CG 970084) per davallar progressivament fins al torrent de Marganell (CG 976089 i CG 980092) i des d'allà ascendir fins a Malniu (CG 986094). Des d'aquest punt entra en el terme municipal de Marganell pel camí de Ca l'Oliver, per on segueix en direcció E, tot travessant els turons de les diferents serralades que descendeixen sobtadament sobre la riera de Marganell i els torrents de l'Oliver i del Casot fins a l’indret del mateix nom (CG 995096 i DG 002099).
D'aquí baixa en direcció SE fins que troba la divisòria dels termes municipals de Castellbell i Vilar i de Marganell (DG 005096), i la segueix fins que troba el torrent del Riu-Sec (DG 027089), on el terme de Castellbell i Vilar troba divisòria amb el de Monistrol de Montserrat, per on baixa en direcció NE fins a la cota de 220 m (DG 030090).
A partir d'aquest punt entra en el terme de Monistrol de Montserrat, per on continua vers el SE, tot enquadrant el pas del torrent del Tortuguer fins a la serra del Piteu (DG 033087 i DG 035086) i des d'aquí cap a la carretera de Monistrol al Monestir en el quilòmetre 7 (DG 032080), en l'aresta amb la serralada de Can Franc; segueix la carretera fins a la cota 200 abans de l’indret anomenat la Mentirosa (DG 033072).
A partir d'aquí manté aproximadament la cota esmentada i arriba al camí de l'escorxador de Monistrol (DG 041067); baixa fins a la carretera comarcal de Martorell a Manresa, a la riba dreta del riu Llobregat (DG 043066), i la segueix en direcció S fins a l'ermita de la Salut en el torrent del mateix nom (DG 050032). Continua aigües amunt de l'esmentat torrent, vorejant el pujolet de Collbató (DG 024030), on segueix la delimitació amb l'espai urbà (DG 018031). Pren la direcció NW tot seguint el camí de Collbató a la Vinya Nova, per on entra al terme municipal del Bruc (DG 011038 i DG 007045).
Continua en línia recta per sobre dels plans de Can Pèfol (DG 002044) i puja lleugerament a Can Jorba (DG 000048); es dirigeix pel camí del Castell en direcció NW fins a l'aiguabarreig dels torrents del Tambor i dels Pallers (CG 990052); continua pel peu de la muntanya (DG 987053) cap al Bruc de Dalt fins al Corral (DG 979052), i en el límit amb el torrent de Ca n’Oller segueix al llarg del llom dels contraforts de la serralada (CG 975053, CG 974057 i DG 974060). Continua en direcció N seguint la carretera del Bruc cap a Can Maçana, i per la gasolinera i les Creus Verdes (CG 972064 i CG 972075) tanca a Castellferran, punt inicial de la descripció.
(Llei 10/89. Capítol 1. Article 5 -5.1- i Annex)
enllaç a Patronat gencat Quí som
L'Agrícola Regional, S.A /LARSA)
és l'empresa que gestiona els serveis a Montserrat
No hay comentarios:
Publicar un comentario